Convertir la manca d’habitatge que patim, especialment els joves, en una oportunitat i prendre partit en el canvi pot semblar ambiciós, gairebé idealista. Encara més si afegim que ha de ser assequible i sostenible. Però el cert és que ningú pot fer millor habitatge que els propis usuaris, tal com deia John Turner. Ningú millor que ells coneix les seves necessitats i preferències i pot gestionar millor i de forma més eficient els recursos disponibles.
Tot i haver-hi experiències rellevants a l’Amèrica Llatina, especialment en projectes d’habitatge cooperatiu com els de l’Uruguai, des de la perspectiva europea, per culpa d’un context normatiu desfavorable, no és fàcil saber qui s’ha implicat en la construcció del seu propi habitatge. Un bon exemple europeu seria el sistema d’autoconstrucció basat en bastidors de fusta i peces de ferreteria i bricolatge que l’arquitecte Walter Segal va desenvolupar a la comunitat britànica de Lewisham, els anys setanta.
A Espanya, l’arquitecte Santiago Cirugeda construeix edificis —i també els deconstrueix— de manera col·laborativa. Els voluntaris s’impliquen en la construcció de projectes que després faran servir i que volen ser motor de canvi i millora de les ciutats. Hi ha hagut altres experiències similars, com ara l’execució col·laborativa d’algunes parts de l’edifici d’habitatge cooperatiu de la Borda, a Barcelona, o molts altres projectes de petita escala, desenvolupats com a arquitectures comunitàries.
«Saps la diferència entre participació i implicació? En un esmorzar d’ous amb pernil, la gallina participa, però el porc s’implica. Quan es tracti dels teus drets, SIGUES UN PORC!».
Aquesta sorprenent frase, tan desconcertant com pertinent, va estar penjada a l’entrada de l’Escola d’Arquitectura de Barcelona, durant diverses setmanes, en els nostres primers anys de carrera. Divertida i provocativa en un context acadèmic immers en la correcció i la indiferència cap a una realitat social afectada per la bombolla immobiliària. En aquest context, els estudiants van organitzar —i es van organitzar— diversos cursos per implicar-se en reivindicacions veïnals.
En moments de disconformitat amb el que veiem i amb la realitat que vivim, implicar-se és inevitable. Per als joves d’avui, la realitat va d’habitatge com a primera necessitat. Per aquest motiu, WikiHousing es converteix en una plataforma excepcional des de la qual implicar-se en la definició de com hauria de ser un habitatge assequible per a gent jove. Pensat des de i per a les persones usuàries, de manera col·lectiva en tot el seu procés, des del disseny, passant per l’execució i arribant a l’habitar.
Durant un any, els tallers temàtics, tant tècnics —entre d’altres, de fusteria, metal·listeria o instal·lacions— com socials —per exemple, sobre perspectiva de gènere, cures o relatoria—, permetran la formació dels participants en diferents llocs de la ciutat i amb col·laboradors tan diversos com els Ateneus de Fabricació dels districtes de Barcelona, l’Escola Sert del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, la Fabra i Coats o Can Batlló, entre d’altres. Un projecte de llarg recorregut que cristal·litzarà en moments puntuals, el primer dels quals serà el muntatge del prototip, que ara es posa en marxa. WikiHousing, com a eina de codi obert, serà un procés adaptable a múltiples iteracions, un procés d’aprenentatge continu.
Aquest procés permetrà que els implicats adquireixin un coneixement molt directe, tant a nivell tècnic —tal i com sol passar als tallers—, com a nivell personal —plantejar-se què vol dir decidir col·lectivament i com es fa—. També en el desenvolupament de la intel·ligència col·lectiva i en la recerca de solucions de forma col·laborativa. Tot això arrela directament la persona amb allò que fa i amb qui ho fa, la comunitat i l’entorn, tot aportant un valor intangible que enriqueix la societat a llarg termini.
Implicar-se i no només participar, que dèiem. Participar és opinar, es votar, és dir coses sense tenir la certesa que algú recollirà les nostres idees per dur-les a terme. Implicar-se és agafar les eines. És no esperar que algú respongui a les nostres propostes, sinó ser capaces de construir-les. És comprovar si les hipòtesis plantejades aguanten la realitat, assumir la responsabilitat de les nostres decisions, però també recollir-ne l’aprenentatge. El més il·lusionant, però, és fer-ho en col·lectiu i saber que formem part d’un procés de canvi. Ens atrevim a construir l’habitatge que desitgem? Ens atrevim a viure a la ciutat que construïm?
