El mercat immobiliari al barri de Poble-sec
El Poble-sec és un dels barris barcelonins on les dificultats d’accés a l’habitatge es manifesten de manera més crua. Segons dades del propi Ajuntament, el preu dels lloguers ha pujat al conjunt de la ciutat un 46,7 % entre el 2014 i el 2022. En el mateix període, el preu dels habitatges de segona mà ha passat de 3.188 a 4.058 €/m², un increment del 27,3 %. Lluny de ser homogenis arreu del territori, aquests increments han afectat cada barri de maneres diferents, en funció de les seves pròpies característiques. En el cas del Poble-sec, el mercat immobiliari és un dels més calents de la ciutat. Tant els lloguers com les compravendes del barri han sofert pujades per sobre de la mitjana, fins a situar-se respectivament en un 49,4 % —després d’un increment de gairebé 300 € mensuals— i en un 42,9% —després d’una pujada de més de 1.000 €/m²—.
L’encariment de l’habitatge és un dels assumptes que preocupen més la població del Poble-sec. Segons Tonet Font, arquitecte i urbanista que viu al barri des de fa més de quinze anys, els preus immobiliaris exacerben la mobilitat dels veïns, tot trencant l’estabilitat de les relacions que cohesionen el teixit social. A més, el fenomen redueix les vendes del comerç local de la zona, ja molt dependent de la clientela d’altres barris, com ara el Raval o Sant Antoni. Font sosté que «els salaris no pugen tant com els lloguers i això fa que el barri s’empobreixi i es gentrifiqui». D’altra banda, malgrat la forta pujada dels preus, els habitatges que es lloguen al Poble-sec solen ser més petits que a la resta de Barcelona. Els pisos del barri tenen una mida mitjana de 60,1 m², un 17,9% inferior als 73,2 m² de la resta de la ciutat. De fet, millorar les condicions dels habitatges antics era un dels objectius del Pla de Barris impulsat pel consistori entre el 2021 i el 2024.
Exclusió residencial i desnonaments
A Barcelona, les dificultats a l’hora de fer front al pagament de lloguers i hipoteques desemboquen diàriament en una quantitat insuportable de desnonaments. La manca de dades públiques i desagregades sobre aquest fenomen és un problema afegit, ja que no permet fer anàlisis precises i dificulta la implementació de mesures que puguin aturar de manera eficaç la qüestió. Tot i així, el treball de diferents col·lectius ha permès cartografiar totes les convocatòries per aturar desnonaments en els darrers set anys. Com es pot veure a la imatge següent, el Poble-sec va patir un nombre molt considerable de casos de desnonament amb ordre judicial.
L’any 2016, l’Ajuntament de Barcelona va crear la Unitat Contra l’Exclusió Residencial (UCER) per donar suport a les persones en risc de pèrdua de casa seva. Segons dades municipals, el 2018 aquesta entitat va atendre 2.270 unitats familiars afectades per un procés de llançament. El districte amb més famílies ateses va ser Nou Barris (403), seguit per Sants-Montjuïc (363). Tot i que aquestes xifres no recullen la totalitat dels desnonaments, ajuden a inferir una tendència. Però, malgrat els esforços de la UCER, hi continua havent molts casos de desallotjament per manca d’acord entre propietaris i llogaters. Al Poble-sec, encara es recorda amb molt de dolor el cas de la família de quatre membres que va ser expulsada de casa per impagament del lloguer el febrer del 2022. La situació laboral dels cònjuges no permetia pagar els 850 euros mensuals i la propietat s’havia negat a negociar un lloguer social.
La resposta dels moviments socials
«Des de sempre, el Poble-sec s’ha distingit pel caràcter comunitari i arrelat del seu teixit social», afirma Font. Segons ell, això ha fet que, juntament amb altres barris del Districte de Sants-Montjuïc, fos una de les zones amb més capital social de Barcelona. Tot i que amb el temps les relacions veïnals s’han anat afeblint, el barri encara gaudeix de la protecció quotidiana d’associacions locals que destaquen per la seva bel·ligerància, com ara el Sindicat de Barri del Poble-sec o el Comitè de Defensa del Barri del Poble-sec. També d’altres de major escala, com la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) i el Sindicat de Llogateres. Aquestes entitats juguen un paper fonamental, tant defensant de baix a dalt el dret a l’habitatge i a la ciutat com pressionant les administracions públiques perquè facin el mateix.
Pel que fa a les possibles respostes, Carme Arcarazo, portaveu del Sindicat de Llogateres, adverteix que «no hi ha una bala de plata, una recepta única capaç de garantir el dret a l’habitatge». El Sindicat advoca per una combinació de solucions tan diverses com complementàries. Entre elles, hi ha les regulacions que posen ordre al mercat privat, com «limitar per llei l’increment dels lloguers», ja que, segons la portaveu sindical, «Barcelona és una de les ciutats europees on el lloguer es menja una major part dels ingressos de la població». També cal regular el mercat per evitar que es desviï habitatge d’ús habitual cap a usos turístics o terciaris o «impedir que els llogaters hagin de pagar les despeses de les immobiliàries». D’altra banda, més enllà de les regulacions, Arcarazo sosté que les administracions també han d’ampliar els recursos destinats a reforçar el parc públic de lloguer.
La necessitat d’igualar les polítiques d’habitatge públic de ciutats com Viena i París també és assenyalada com a prioritària per Tonet Font. Aquest era precisament l’objectiu dels APROP (Allotjaments Provisionals de Proximitat), que ja s’han desplegat al Barri Gòtic i al Poblenou. L’urbanista afirma que, si hi ha voluntat política, l’administració disposa d’oportunitats per afavorir que la gent vulnerable es quedi al Poble-sec. Entre altres casos, destaca la fàbrica Tenas del carrer Blesa i els terrenys municipals del recinte firal de Montjuïc. Per això, Font subratlla que WikiHousing «és una iniciativa interessant perquè conjuga l’accés a l’habitatge amb la formació i l’autoconstrucció comunitària».
