És evident que per als joves cada cop és més complicat emancipar-se a Barcelona. Des que em vaig traslladar a la ciutat, ara fa nou anys, he compartit pis a diferents barris i cada vegada ha estat més complicat fer realitat l’accés a l’habitatge. La precarietat laboral, els alts preus de lloguer i les pràctiques abusives dels propietaris han provocat que viure sola es converteixi en una utopia i que un acord just entre arrendador i arrendatari sigui gairebé impossible. Tractaré de resumir la meva experiència en aquest àmbit, però m’agradaria deixar clar des del principi que el meu no és un cas aïllat. Un 30% dels habitatges de Barcelona s’habiten sota el règim de lloguer i, malauradament, això suposa que un gran nombre de persones, molt especialment els joves, pateixin aquests problemes en el seu dia a dia.

El meu primer apartament el vaig llogar el 2015, òbviament, amb altres companys de pis. Quan ens vam instal·lar, el propietari intentava adquirir la resta de l’edifici, amb un total de sis habitatges. Només n’hi quedava un per comprar quan hi vam deixar de viure. Vam tenir diverses topades amb ell. La pitjor de totes va ser quan vam decidir rescindir el contracte, tres anys després. A pocs dies de deixar l’apartament, vam rebre un correu electrònic que ens amenaçava de portar-nos a judici perquè, segons l’administrador, la fiança de 750 euros que havíem dipositat al moment de signar era insuficient per cobrir els arranjaments necessaris per tornar-lo a llogar. Aquests arranjaments incloïen pintar tot el pis, reparar una aixeta per la qual ja havíem contactat amb la immobiliària i baixar al carrer un palet i un tamboret que vam deixar a l’interior. Encara avui, quan passo per aquell carrer, veig al balcó el tamboret. La por, el desconeixement i la manca de mitjans ens van dur a acceptar un acord per evitar el judici. Vam acabar pagant 420 euros, a més de la fiança.

Aleshores va quedar clar que, perquè el lloguer entrés dins de les nostres possibilitats econòmiques, calia conviure amb més gent. Així que ens vam instal·lar sis persones en un pis força gran que abans havia estat una clínica. La propietat havia fet una reforma molt cutre perquè el local fos considerat com un habitatge. Com que és il·legal demanar dues fiances, l’arrendador va exigir una garantia addicional, a més de dos avals. El contracte també especificava que la propietat no es faria càrrec de reparar ni les persianes ni la calefacció. La por de perdre la fiança, missió impossible a Barcelona, ​​ens va fer afiliar-nos al Sindicat de Llogateres. En aquell moment, vam començar a entendre com d’il·legal era no només el nostre contracte, sinó també els de les persones del nostre entorn proper. Des del Sindicat vam aprendre a gestionar la fi del contracte i, encara que no va, aconseguir que ens tornessin tots els diners, en vam recuperar una bona part.

L’any passat ens vam mudar al pis on visc actualment. Encara que algunes vam poder presentar un contracte laboral, eren tan precaris que la immobiliària no els va acceptar i ens va obligar a cadascuna de nosaltres a presentar un aval. D’altra banda, pretenien que les llogateres paguéssim els honoraris de la immobiliària, cosa que és il·legal quan la propietat és una persona jurídica —en aquest cas, es tractava d’una institució cultural sense ànim de lucre—. Vam intentar negociar aquesta clàusula del contracte entre d’altres, però no vam aconseguir arribar a cap acord. Tot i així, vam acceptar signar el contracte. Per què? Senzillament perquè no vam trobar altres apartaments amb millors condicions. Ara estem barallant-nos novament amb la propietat perquè no ens apliqui la pujada de l’IPC (Índex de Preus de Consum) i perquè la renda es mantingui per sota de l’índex establert per la llei de regulació del preu del lloguer.

Tant el nombre de fiances i avals que exigeix ​​la propietat com el preu de l’habitatge ha augmentat significativament a Barcelona durant aquests darrers anys, mentre les condicions laborals continuen sent molt precàries. Per a cap de les persones amb qui he conviscut en aquest temps, el preu del lloguer ha estat inferior a un terç del seu sou. Aquest fet complica l’emancipació, fa obligatòria l’opció de compartir pis i dóna lloc a una pitjor situació d’inestabilitat vital que la que van viure els nostres pares a la nostra edat. L’únic que ens ha ajudat a millorar la nostra situació i a enfrontar-nos a aquesta mena d’abusos ha estat prendre consciència dels nostres drets i crear una xarxa de suport mutu per fer menys agre el malson de ser llogateres a Barcelona.