Está aquí al lado,
Cerca,
aquí mismo
aquí al lado.
A la vuelta.
Ahí,
ahí, un poco más adelante,
te coge de camino.
Pero
mejor
vete por este lado. (2´)
Es mejor para ti
es mejor
[Camino rápido primo,
de vuelta a casa,
todavía,
camino rápido.]
Yo te voy a poner y a poner*
a tres cuartos las peras
y a dos las manzanas primita
y a tres las ciruelas (1)
Yo creo que te conozco
tú me suenas
¿De “quién eres”, dices?
Me suenas…
pero no caigo
ahora no caigo.
Da igual,
tu vente
que es mismo aquí
aquí al lado,
vente.
Caminas un poco más y ya llegas.
Vente conmigo.
Y llegamos y pasamos un rato
o me quedo yo,
¿Tú te quieres quedar?
Pues yo si.
Yo si me quedo.
Aquí mismo.
Porque quiero,
y porque puedo,
¿Tú puedes?
¿Tú quieres?
La Tana y la Juana
fueron por aceite
y las dos discutieron primita
con el dependiente (2)
Llámame
si te hace falta
claro
tú me llamas.
Y voy, si puedo
Voy contigo.
¿Tú cómo estás?
Dime.
O no.
O no digas nada
Yo me quedo aquí, igual.
A tu lado,
que está aquí mismo
Mismo aquí
A la vuelta
Al lado
Te vi por la corredera
como te estaba cayendo
una agüita calaera
Mismo aquí
A la vuelta
Si tú quieres, claro,
Y si puedes…
Cómo te estaba cayendo
a agüita calaera.** (3)
* Poema publicat a “Ensayos sobre la ciudad y los cuidados. Hacia una arquitectura de los cuidados” Ed. Urban Bat. Bilbao. 2019. p. 231.
** ” La Tana y la Juana.” Bulerías de Lebrija, Antonia Pozo ( 1909- ?).
NOTES AL PEU
(1) Comerç de proximitat
En una ciutat cuidadora, el comerç de proximitat és fonamental per articular una vida quotidiana complexa i rica. Lloc on ens poguem trobar amb les persones veïnes, on teixir relacions i sentiments de comunitat.
Llocs que faciliten la creació de la cohesió social, on el conèixer-nos ens faci sentir seguretat. El dret a l’autonomia, a anar caminant a buscar el pa i pel camí creuar-te cinc “bon dia”, amb una mobilitat propera. Llocs on compartir coneixements quotidians, “doncs jo al gaspatxo li tiro pebrot”. Una trama urbana complexa, on existeixi una misticitat d’usos, permet que en diferents hores del dia hi hagi activitat.
“Te coje de camino”, la ciutat que cuida incorpora moviments diversos de la vida quotidiana (“de casa, al colegio de camino al trabajo comprar fruta que falta, acercarme al médico y pasar a ver a mi madre que estaba hoy algo pachucha”…), no només els lineals de la capa productiva (casa-feina. feina-casa). La ciutat que cuida a les persones que les habiten els fa possible accedir a tots els llocs on han de (o volen) dur a terme les activitats, de manera senzilla, propera, permetent-los en la seva diversitat ser persones autònomes…
(2) Espai públic.
Una ciutat cuidadora vetlla perquè l’espai públic sigui un lloc que ens permeti trobar-nos, que afavoreixi la nostra vida quotidiana en totes les seves capes, que permeti jugar i descansar, que permeti l’ombra i el sol, que permeti parlar-nos i escoltar-nos, que no estigui privatitzat, que no depengui si puc i vull pagar un cafè per poder estar juntes, i que sigui accessible per tots els cossos amb les seves diferents mobilitats i realitats. Que permeti fer coses juntes i soles. Que permeti improvisar i que les coses diferents siguin possibles… Que ens permeti dialogar, on el conflicte intrínsec a una vida compartida s’incorpori als processos urbans, on puguem acompanyar-nos les vides.
(2′) Les violències sobre els cossos.
Les nostres ciutats i el seu espai públic també són el territori on succeeix, entre altres coses, la normalització de la cosificació del cos de les dones i les nenes (des de la publicitat sexista fins a l’assetjament de carrer). Una ciutat cuidadora no invisibilitza la violència sexual a la que estan exposades les dones i nenes i cuida que l’accés a allò públic i la participació en el gaudi d’allò cultural i l’oci sigui igual per totes les persones. Tampoc ignora o invisibilitza les realitats de diferència de classe, la vida dels cossos racialitzats, les edats i les seves necessitats diverses…
(3) L’habitatge
Una ciutat cuidadora és aquella en la que coneixem les nostres veïnes, on podem demanar sal i on algú ens porta un “cardito con yerbabuena pal resfriao que es mu güeno” perquè ens ha plogut “una agüita calaera”.
El fenomen de la proliferació d’apartaments turístics, per exemple, ha incorporat a la realitat quotidiana de les persones veïnes una intermitència de “vecinas temporales” que genera una percepció d’inseguretat, i que dificulta el diàleg necessari en les convivències col·lectives i complexes dels edificis comunitaris i dels nostres carrers.
Una ciutat cuidadora ens permet percebre’ns com a part d’un barri, i per això hem de poder quedar-nos a viure en un lloc, tenir lloguers accessibles i la seguretat de poder seguir vivint-hi el temps que necessitem.
De l’obra «Una cosa es una cosa, y otra cosa es otra cosa» de Isabel Martín. A Fortiori Editorial, 2021.
